|
|
LA MARINERA VILA DE L'HAVANERA
 |
48a Edició de la Cantada d'Havaneres de Calella, 2014 |
Calella dita també, Calella de Palafrugell per diferenciar-la de la Calella, antigament dita de la Costa, situada en la comarca del Maresme, és una bella població marinera pertanyent al municipi de Palafrugell.
Un indret on malgrat la seva tranquil·litat, les seves aigües cristallines i transparents, els seus recons idíl·lics, és de tot inamagable ja actualment, separar-la d'un gènere musical, l'havanera.
És tan fort el sincrasi entre l'havanera i Calella, que hom podria preveure i pensar que aquesta modalitat musical tot i tenir un substantiu topònim pertanyent de la capital de Cuba, té el seu origen en aquesta petita població marinera de la Costa Brava. Res més lluny de la realitat, ja que ni els més estudiosos en la matèria es posen d'acord en l'origen d'aquest gènere, ans sí, de com i quan va néixer; en els segles XVII i XIX enmig de transaccions comercials i guerres entre Espanya, Estat Units i evidentment en el centre de les trifulgues, Cuba.
 |
Cantada d'Havaneres a Calella l'estiu de 2012
© Diari Ara |
Certament no seria ni real ni just, establir Calella com el centre neuràlgic de l'havanera, donat que al llarg i ample de la geografia gironina, tot i que, principalment a la costa, el nombre de trobades, festivals, cantades o esments a l'havanera són quasi innumerables.
A cada racó, indret, festa major, població gran o petita, l'havanera d'una o altra manera hi és present, i a més tot l'any, tot i que potser a l'estiu, és quan té el seu moment més àlgic, possiblement pel temps, les vacances o el gaudir de l'aire lliure i de l'airet marítim.
De tota manera, al marge que el canal TV3 a popularitzat enormement la Cantada d'Havaneres de Calella, també és cert, que el caliu de la seva gent, dels enamorats d'aquesta població, de l'existència de tavernes adient per a les trobades de cantaires, tot plegat a fer que al llarg dels anys Calella hagi esdevingut tot un referent de l'havanera.
Tot i que la primera cantada d'havaneres de Calella fou una trobada a l'any 1966 a la taverna de Can Batlle entre una colla d'amics cantaires, no va ésser fins l'any següent que es va iniciar la trobada pel públic en general i de manera oficial a la Platja d'en Calau, que de fet és al davant de Can Batlle a la plaça Port bo en el cor de Calella. Des de llavors, la seva popularitat ha tingut una crescuda grandiosa, sobre tot a partir de la seva transmissió per TV3, havent-se convertit en tot un fenomen i un referent estival de la Costa Brava.
ORIGENS DE LA POBLACIÓ
Calella és una població relativament nova, no disposa d'indicis arqueològics d'haver estat habitada molts segles abans, al menys pel que fa a un nombre important amb relació a habitants com edificacions.
DE fet l'explicació que no fou fins a mitjans del segles XVIII quan van començar a aparèixer les primeres barraques de pescadors i posteriorment cases amb residència fixa, fou el perill que durant segles havia patit la costa amb les incursions i atacs per part dels pirates i altres malfactors marítims. Catalunya, i més la Costa Brava que es la part més propera, no fou aliena a aquest fenomen, que actuà de manera un tant diferent de com actuaven en la majoria de casos els vàndals marítims que era, assaltant altres naus en alta mar.
En el cas propi, foren incursions i assalts als territoris, poblacions, masies i bens propers a la costa, i per tant, ràtzies que venien del mar cap a terra i no atacs en el propi mar, que aquest no afectaven a la gent de terra.
Per tal de defensar-se d'aquests atacs és quan la gent s'organitza per a fer-hi front, i un dels elements més destacats són la prevenció i la defensa. La prevenció va venir donada per la torre de guaita, un element que tenia la funció d'avisar a la població de la presència o desembarcament de indesitjables, podent d'aquesta manera facilitar la seva protecció, defensa, guarda dels bens més preuats, bestiar o en tot cas, fugir terra endins amb les pertinences més imprescindibles.
Les poblacions més a la vora del mar, si eren importants, doncs s'havien preparat pels atacs a través de muralles i torres de defensa, com podria ésser el cas de Roses o Tossa de Mar, però altres indrets més petits, la població es veia obligada anar cap a l'interior a viure-hi ja que es feia molt perillós residir a prop del mar. En el cas de la costa palafrugellenca, la gent preferia la seguretat de Palafrugell que estava emmurallada i amb poques possibilitat que els pirates poguessin presentar serioses dificultats, ja que no desenvolupaven atacs permanents sinó ràtzies ràpides per tal d'obtenir queviures, objectes de valors o persones per a raptar i demanar un rescat posteriorment.
Per tant, desaparegut el perill pirata a partir de la segona meitat del segle XVIII, la gent comença a desplaçar-se cap a la costa i a residir-hi de manera permanent, per tal de tenir més fàcil i a prop les tasques de pescador i buscador de corall, així com les relacionades amb el transport marítim de queviures i altres productes. D'aquesta manera, Calella durant el segle XIX es convertiria en el port de Palafrugell, i la gent que hi havia, dedicats totalment la gran majoria d'una manera o altra a tasques del mar, es a dir, mariners, pescadors o cercadors de corall, tot i que durant el segle XX molta gent anava a Palafrugell a treballar a les fàbriques de suro, quan es va establir el transport regular d'autobús.
 |
 |
 |
Torre de defensa de Calella |
|
Plaça de les Escoles |
 |
|
 |
Església de Sant Pere de Calella |
|
Plaça de l'església |
Un dels elements que donaven entitat a una població, era que aquesta pogués disposar de parròquia, per tant, el fet que el dia 25 de febrer de 1885 es posés la primera pedra en la construcció de l'església de Sant Pere, a més d'un cementiri que es va construir al 1894, era un aspecte indiscutible i un clar indici que Calella a finals del segle XIX tenia cada cop més, entitat pròpia.
Un altre aspecte important de consolidació com a poble era disposar d'una escola. A l'any 1886 es van iniciar les gestions per tal de dotar d'escola a Calella, fet que fou aprovat a l'any 1888 per la Junta Local de Primera Ensenyança. L'escola va passar moltes mancances de tot tipus i els sous dels mestres eren una d'aquestes penúries, ja que part de les despeses les suportava l'ajuntament i part les mateixes famílies que hi tenien nens o nenes estudiants, però tot plegat eren del tot insuficients.
A l'any 1922 i després de diferents gestions, l'escola de nens i la de nenes passarà a dependre de l'Estat, d'aquesta manera tant l'ajuntament com els pares es veuran més alleugerits en el suport de les despeses, sobre tot pel que fa al sou del mestre i la mestra. Un fet molt important en la millora de les instal·lacions, fou a l'any 1924 quan s'instal·là la electricitat a les escoles, tot i que ja feia a cinc anys que Calella en disposava.
Amb l'església, el cementiri i les escoles tant per a nens com nenes, seguit d'altres serveis com electricitat, telèfons, correus, serveis de transport de mercaderies i passatgers, i les pròpies de qualsevol població com botigues, estanc, cafès, hotels, restaurants i tavernes entre d'altres, foren elements que en mica en mica van transformar Calella, passant d'ésser en la segona meitat del segle XVIII d'un conglomerat de barraques de pescadors i alguna casa, a una població amb entitat pròpia, fet que culminaria a mitjans dels segle XX amb l'arribada massiva del turisme.
TAVERNES, CAFÈS, ALTRES ESTABLIMENTS I LES SEVES PLATGES
 A part del centre religiós i el d'ensenyament, la gent de Calella, que treballaven la gran majoria en les dures tasques del mar, també tenia temps de lleure i gaudir de l'ambient del poble.
El nombre de tavernes, hotels, cafès i botigues, denotava que era una població viva, creant-se el seu propi ambient i satisfacció de necessitats, d'aquesta manera s'estalviaven les anades i vingudes a Palafrugell, o al menys només per les més imprescindibles.
Al llarg del segle XIX i del XX, hi havia varies tavernes, Cal Noi Menut i Can Batlle n'eren de les més antigues, aquesta última és on va començar tot l'enrenou i moguda de la popular Cantada d'Havaneres de Calella que es fa anualment.
Les tavernes eren llocs molt concorreguts sobre tot per pescadors, oberts tot el dia, on a part d'omplir-les de gom a gom, es passaven moltes hores fent xerinola i cantant cançons, evidentment no cal imaginar que la majoria eren havaneres.
Cal Noi Menut n'era propietari Josep Pla, però no l'escriptor, sinó el fill petit del que era conegut com en "Xico de Blanes", no tenint res a veure amb la família Pla de Palafrugell i Llofriu. La taverna de Can Batlle, fou fundada per Josep Ponsatí que era natural de La Pera, i el nom de "Batlle" no procedia de cap cognom, sinó que en Josep Ponsatí havia estat tartaner, és a dir, conductor de tartanes, que eren els carros acomodats per a transportar una reduïda quantitat de gent, el que avui es diria un taxi. La qüestió és que fou alcalde o batlle de La Pera, i al fixar la residència a Calella i obrí la taverna, la gent per comptes de dir al seu establiment com a "Can Ponsatí", la denominava "Can Batlle", que de fet, donat l'origen havien d'haver dit "Cal Batlle", pel fet que en general, el "cal" sempre va seguit del motiu o malnom, mentre que el "can" pel cognom.
 |
|
 |
Carrer Chopitea |
|
Carrer d'en Calau |
 |
|
 |
Taverna Can Batlle |
|
Plaça Port Bo |
 |
|
 |
Carrer de Miramar, les voltes de Calella |
|
Plaça de Sant Pere |
Altres establiment foren Ca la Marieta de Can Fonso, cafè de Can Perico, Ca la Marieta Fonsa, Ca Sa Noia Rita o anys després vindrien altres com la coneguda taverna "La Bella Lola", en són alguns exemples, entre d'altres. El poble també disposava dels típics cafès, com el "Café Calellense", Café de Can Gelpí o Ca la Pepa, que per malaurança dels seus propietaris no eren tan concorreguts com ho eren les tavernes, a part que en general no obrien tot el dia, sinó només després de dinar i de sopar, al menys els dies feiners.
Dues eren les botigues més coneguda: "Can Batlle de Dalt" que era un establiment de "ultramarinos" on s'hi venia de tot, des d'esclops a oli o des de vi a colònies. Portava el nom de "Batlle" perquè era també propietat de la família Ponsatí i regentada per una de les seves filles, l'Angeleta Ponsatí. L'altre era "L'Estanc" que de fet també era un altre "ultramarinos" que s'hi venia una mica de tot, des de objectes d'escriptori, passant per oli, vi, queviures, tabac, productes de neteja o articles de pesca. Fou oberta a l'any 1850, arribant el final dels seus dies a l'any 1962 i per tant, podent ésser qualificada com a centenària.
Un dels altres establiments eren els hotels, evident que la oferta no era l'actual, però Calella de bon principi ja va comptar en dos hotels, l'un era el "Hotel Mediterrà" i l'altre el "Hotel Gelpí". El primer fou inaugurat l'any 1934 i era propietat de Ramon Agustí, el mateix que regentava un cafè a les voltes, conegut com "Cafè de l'Hotel Mediterrà". El Gelpi, era un cafè regentat per en Josep Gelpí, conegut com en "Pepet de Can Gil" i que fou obert a l'any 1917; posteriorment ampliaria el negoci amb disponibilitat d'habitacions, convertint-se així amb l'Hotel Gelpí.
A mesura que passaven els anys ja dins el segle XX, Calella va anar disposant poc a poc d'altres serveis i activitats. A l'any 1919 l'electricitat arriba a Calella, com ho faria el telèfon, però en aquest cas, d'una manera i estructura que avui sembla inversemblant, ja que només es disposava d'una central, i per tant una única línia. La gent que volia telefonar havia d'anar a la central situada en el "Café de l'Hotel Mediterrà" situat en les voltes, o si la central rebia una trucada anava a comunicar-ho a casa de l'interessat. Anys després, les cases que disposaven de telèfon, havien de contactar amb la central del poble per establir connexió a on volien trucar, ja fos a un altre poble o particular. No cal ésser gaire imaginatiu per saber que aquest tipus de servei; la centraleta de telèfons, estava al corrent de totes les noticies i xafarderies que es desenvolupaven en els pobles.
 |
|
 |
Mirador de Ses Burricaires |
|
Vista de Calella |
 |
|
 |
Platja de Port Pelegrí |
|
Platja d'en Calau |
 |
|
 |
Platja de les Barques |
|
Passeig i platja del Canadell |
Pel que fa a la música i al ball, les tavernes eren nucli sobre tot de pescadors, on hi portaven a terme les seves xerrades i cantaven les seves cançons, però la gent del poble anaven els diumenges als cafès, com a Can Perico, on s'hi feia música de ball. Abans que no arribessin els primers conjunts i orquestres, l'instrument per excel·lència era el manubri. Un orguenet que no calia cap coneixement musical, ja que consistia en un aparell dotat d'una maneta que al girar i segons el tipus de rodet o de la banda perforada, sonava un tipus de música o altra. Al instrumentista no li calia cap tipus de coneixement musical, més o menys com alguns que actualment van en solitari a fer ball, dotats amb un orgue programat, enganyant a la gent fent veure que toquen, i ni tan sols saben que és un pentagrama.
 |
El transport de viatgers amb tartanes passa definitivament a
l'historia, quan el 9 de setembre de 1921 neix a Palafrugell
l'empresa SARFA (Societat Anónima Ribot, Font i Artigas)
© Joan Sabater, Sarfa
|
Així en mica en mica, Calella es va anar dotant dels serveis més necessaris, com correus o l'arribada de periòdics, diaris i revistes, normalment destinats a les tavernes i cafès.
El transport també fou un dels medis que va anar canviant amb el temps, ja que la feina de "recader" era molt important pel poble donava la seva activitat comercial i de la indústria pesquera. Es va passar de l'ús del carro pel transport de mercaderies i la tartana per a persones, progressivament al transport de mercaderies amb furgoneta i a l'autobús per a persones.
Les connexions més habituals eren amb Palafrugell, Palamós, La Bisbal, Flaçà o Girona. Palamós i Palafrugell disposaven de la mateixa línia de tren de via estreta que venia de Girona, però a més, Palamós era el port més proper pel que fa a importància d'arribada i sortida de vaixells ja sigui de mercaderies com de passatgers. A Flaçà hi havia la línia que comunicava amb la frontera francesa a Portbou amb Girona i Barcelona.
Un dels medis de transport per a persones més emprats, era l'autobús. Una de les companyia pioneres fou creada a Palafrugell el 9 de setembre de 1921 per tres socis, Ribot, Font i Artigas que posteriorment com entitat jurídica de societat anònima i seguit amb la primera lletra de cadascun dels socis formarien l'empresa SARFA, que amb els anys aniria cobrint rutes per diferents poblacions de la Costa Brava, com Palamós, L'Escala, Begur i Calella entre d'altres.
CAMÍ DE RONDA DE CALELLA A LLAFRANC
 |
Mirador del Canadell en el passatge del Pi |
El camí de ronda evidentment es pot fer de Llafranc a Calella, o de Calella a Llafranc; és un recorregut agradable, que no presenta cap dificultat, de poc més d'un quilòmetre, per tant, dos quilòmetres de passeig entre anava i vinguda, essent tot ella de fàcil trajecte i d'agradables vistes vers el mar i la costa.
El recorregut s'inicia en la part nord de la platja del Canadell, en el mirador del mateix nom i on hi ha un petit monument de record del periodista Carles Sentis i Anfruns (Barcelona,1911 - 2011) molt vinculat i estimat a Calella i, a partir d'on es pot vorejar les Llosses del Canadell a l'entorn de la torre de Calella, fins arribar a l'estàtua metàl·lica coneguda com "Gent del Mar" cedida a l'any 2002 a la vila de Palafrugell per l'escultor nord-americà resident a Palafrugell, Rodolfo Candelaria.
El camí continua amb la banda dreta al costat del mar i a l'esquerra amb diferents carrers de pugen a zones habitades, apropant-se d'aquesta manera cap a Llafranc. A partir d'aquí el trajecte porta el nom de Xavier Miserachs i Ribalta (Barcelona,1937 - Badalona, 1998) que fou un eminent fotògraf, exponent de les aportacions artístiques dels anys cinquanta i seixanta, on va plasmar en les seves imatges, no únicament els aspectes estètics, sinó un valuós contingut documental històric de l'època de recuperació econòmica de la postguerra civil espanyola.
El seu llegat des de l'any 2011 està dipositat en el Centre d'Estudis i Documentació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona amb un arxiu constituït aproximadament per 80.000 imatges fotogràfiques, juntament amb tot tipus de documentació privada del fotògraf, com també un fons important del que fou la seva biblioteca.
 |
|
 |
|
 |
Monument a Carles Sentís |
|
Estatua "La Gent del Mar" de Canadell |
|
Detall de camí de ronda |
 |
|
 |
|
 |
Punta d'en Blanc |
|
Punta d'en Blanc i Badia de Llafranc |
|
Badia de Llafranc |
 |
|
 |
|
 |
Platja de Llafranc |
|
Plaça de la Marinada |
|
Escales de Garbí |
Poc abans d'arribar a Llafranc en un lloc conegut per la Punta d'en Blanc hi ha varis bancs de fusta ja no tant sols per a fer-hi un descans, sinó per a poder admirar l'escarpada costa com també el Cap de Sant Sebastià, acompanyats pels olors i els colors de l'entorn.
Arribant a Llafranc s'entra per la plaça de la Marinada i posteriorment ja s'entra de ple en el seu casc urbà a través d'una llarga i ampla escalinata, el carrer de les escales de Garbí, per acabar el trajecte en el carrer Francesc de Blanes en "Xico de Blanes" i passeig marítim, en la mateixa platja de la badia de Llafranc.
CAP ROIG: CASTELL, JARDINS I EL MATRIMONI Woevodsky-WEBSTER
 |
Porta principal d'entrada al castell |
Properament ...
 |
PALAFRUGELL EN XIFRES |
|
|
GENTILICI |
Calellenc, calellenca |
SUPERFICIE DEL MUNICIPI |
26,88 Km2 |
COMARCA |
Baix Empordà |
PARTIT JUDICIAL |
La Bisbal d'Empordà |
DEMARCACIÓ ELECTORAL |
La Bisbal d'Empordà |
BISBAT |
Girona |
CODI POSTAL |
17200 |
MERCAT SETMANAL - (Calella) |
No disposa |
COORDENADES GPS - (Calella) |
Latitud N 41.888424º - Longitud E 3.183862º |
LATITUD - (Calella) |
5 metres |
CIUTAT AGERMANADA |
|
|
|
FESTA MAJOR |
Juny, Sant Pere |
| |
|
WEB AJUNTAMENT |
|
WEB DE TURISME |
|
PALAFRUGELL CULTURA |
|
| |
|
 |
|
|
|
El temps a Calella de Palafrugell |
MeteoCat |
Trànsit |
|
|
|
|
 |
 |
Bibliografia |
| |
• CALELLA, Miquel Estebe Zurbrügg, Quaderns de Palafrugell. Edita Aj.Palafrugell/Dip.Girona, 2001
• PALAFRUGELL, Xavier Febrés, Quaderns de la Revista de Girona, Edita Diputació de Girona, 1989
• LA GENT DE PALAFRUGELL, Miguel Solana, Quaderns de Palafrugell. Edita Aj.Palafrugell/Dip.Girona, 2003
• L'EMPORDÀ, EL MELIC DEL MÓN, Oriol Pi de Cabanyes, Edicions L'Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006 |
 |
 |
Internet |
| |
|
|
 |
Canals locals de TV |
| |
|
|
 |
Premsa comarcal i local, Revistes i Publicacions |
| |
El Nou, la guia del Baix Empordà
Revista de Palafrugell
Revista Gavarres |
|
 |
Plànols i Mapes |
| |
Calella de Palafrugell |
|
|
 |
|
L'HAVANERA
Gènere musical |
|
|
|
L'Havanera és un gènere musical; és una varietat de cançó que enllaça elements amatoris amb altres de nostàlgics, ataconats harmoniosament dins un aire lent, amb ritme balancejat i apassionat, que evoca sentiments que permeten i arriben al cor de l'oïdor.
El musicòleg Mariano Pérez Gutiérrez (Pisón de Castrejón/Palencia, 1932 - Madrid,1994), va afirmar que l'origen exacte de l'havanera, era incert i confús, tot i que molts estudiosos del tema, situen aquest gènere com originari de Cuba, i on precisament deriva el seu nom, de la capital del país caribeny.
El període en què es va anar germinant fou durant els segle XVIII i XIX, quan l'intercanvi comercial entre la metròpoli Espanya i la illa caribenya fou més intens. Cal esmentar que Cuba aconseguiria la independència plena el 20 de maig de 1902, després de guerres contra els colonitzadors espanyols i nord-americans.
Durant els segles esmentats, l'intercanvi comercial amb la illa de Cuba fou constant pel que fa al nombre de productes que hi anaven, i els que d'allà en venien i, fou en aquests llargs trajectes marítims on els estudiosos creuen que es va començar a gestar l'havanera. Una havanera que fou impregnada de lletres d'amor i nostàlgia, però també d'aspectes bèl·lics durant les trifulgues i guerres que hi va haver a Cuba des de 1868, ja sigui amb els revolucionaris cubans o amb Estat Units a l'any 1898, i que finalitzà amb la independència de Cuba.
A l'any 1902 Espanya perdia la illa de Cuba, però les havaneres, no van desaparèixer conjuntament amb la colònia, sinó que van i han continuat perdurant al llargs dels anys, en diferents modalitats i escenaris, a vegades ben diferents segons el territori i la seva modalitat.
|
"La Bella Cubana" una havanera composta
per José Silvestre White Laffite i que va servir com a banda sonora de la pel.licula
"The Lost City" d'Andy Garcia
|
El musicòleg Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa,1841 - Barcelona, 1922), estableix un prolegomen musical de l'havanera en el que la denominava "Contradansa antillana", a partir de la qual es formaria l'havanera tal com ara es coneix. Altres musicòlegs, assignarien prolegòmens inicials a l'havanera en fonts a partir de cançons criolles o negres, o altres hi veurien certs elements i similituds en l'estructura rítmica del "tanguillo" gadità, un tipus de tango carnavalesc que així es denomina per diferenciar-lo del tango flamenc.
Siguin quins siguin els elements primitius a partir dels quals neix i es consolida l'havanera tal com es coneix avui dia, el factor primordial és que es disposa d'un gènere altament atractiu i participatiu que arranca l'entusiasme dels llocs on s'expressa i canta, ja sigui en grans escenaris com en petites tabernes.
L'havanera és una modalitat musical que no únicament s'ha anat desenvolupant en les típiques formes i estils d'interpretació i formació musical que es coneixen a partir de la cantada d'havaneres de Calella, en festes majors o de les interpretades en tabernes en poblacions de costa, sinó que ha estat present des de la seva aparició en molt tipus d'escenaris i contextos socials.
Es també una modalitat que està present en molts indrets del territori de l'estat espanyol, tot i que potser té una rellevància més forta en zones de costa com la catalana, basca o valenciana. Un exemple de la seva versatilitat diferenciadora de modalitats és per exemple l'arrelament de l'havanera a la població de Torrevella a Alacant, on l'havanera no únicament es canta en festes o festivals, sinó també a batejos, casaments o fins i tot, enterraments. En aquesta població es celebra anualment el "Certamen Internacional d'Havaneres i Polifonia" i fins i tot, un "Certamen Juvenil d'Havaneres".
|
Elvis Presley interpreta a "Blue Hawaii" l'havanera, "La Paloma", però amb el
nom de "No More"
|
A l'any 1860 el compositor basc Sebastián Iradier Salaverri (Lantziego/Àlaba, 1809 - Gasteiz, 1865), arran d'un viatge que va fer a Cuba, composaria la seva havanera més famosa, "La Paloma". Una emblemàtica havanera que seria interpretada o cantada per multitud de conegudes formacions o cantants com Bing Crosby, Bill Haley, Perez Prado, Connie Francis, James Last, Maria Callas, Luciano Pavarotti, Nana Mouskouri, Plácido Domingo, Xavier Cugat o Julio Iglesias. Fins i tot, el mismissim Elvis Presley, interpretaria la famosa havanera de Iradier en la pel·lícula "Blue Hawaii" amb el nom adaptat de "No more" per compte de l'original "La Paloma".
Són nombrosos els compositors que en una part de la seva obra hi figuren havaneres, tals com: Isaac Albéniz (Camprodon,1860 - Cambo les Bains, 1909), Manuel de Falla (Cádiz,1876 - Alta Gracia/Argentina, 1946), Xavier Montsalvatge (Girona,1912 - Barcelona, 2002), Gabriel Fauré (Pàmies/França, 1845 - Paris,1924) o Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye, 1862 - París, 1918), entre molts altres.
|
CD d'havaneres del grup "Els
Pescadors de L'Escala"
|
Es evident que hi ha cançons que són tot un símbol i un paradigma en el seu gènere, com és el cas de "La Paloma" com havanera mundialment famosa, però l'havanera també ha estat i és des de molt anys, una típic gènere musical català que s'ha personalitzat i a esdevingut un veritable moviment musical pel que fa a festivals, actuacions, grups musicals i seguidors amb una personalitzat pròpia i altament lligada a la terra i a la seva gent, principalment a la costa i en ambients mariners. Ambients que en moltes festes s'endinsen terra endins, portant l'afabilitat marinera a comarques que no tenen el mar com a veí.
Una d'aquestes cançons que ha esdevingut tot un símbol i un fervorós clam en favor de la típica havanera gironina ha estat la cançó "El meu avi", que conjuntament en un entorn idíl·lic com és Calella, fa que sigui tot un paradigma d'aquest gènere a les comarques gironines.
Evidentment que hi ha moltes havaneres de gran qualitat musical com indrets on són interpretades, però si es preguntés a la gent en general per una cançó i un indret, de ben sagú, la majoria s'inclinaria per aquestes dues opcions, popularment enllaçades.
El binomi havanera-calella és sens dubte quelcom que va molt lligat, però hi manca un tercer element per tal que quedi convertit en trinomi i així complert del tot: el Cremat. No es podria entendre un indret com Calella, un gènere com l'havanera, si li manqués el tercer mai més ben dit, ingredient.
El cremat és una beguda típica de la Costa Brava feta normalment amb rom, cafè, sucre, pell de llimona i espècies, entre les quals hi ha principalment la canyella. Una beguda màgica que a part del seu sabor tant característic i suculent, és un l'element de sincrasi entre amics i tertulians, essent poetitzat com ho féu Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 1914 - 1984):
Bufen els clars i lliures pensaments
de l'alta mar cap a les netes platges.
Grans peixos blaus voleien esverats
per caure tot de cop. Jo els paro xarxes
de mots, i quan el dia haurà minvat
els portaré en paneres al mercat.
A clar de nit, amb escates de moll,
entotsolat, encisaré les ones.
Pere Patxei, prepara'ns un cremat;
beguem-lo i canviem el curs dels astres.
Sorres d'amor. Mar fluix. Palpo records.
S'acosten de puntetes els meus morts. |
|
|
 |
|
 |
 |
AIXÓ ÉS L'HAVANERA
Xavier Fabrés
La Campana Editorial, Barcelona, 1995 |
|
|
TOT AFINANT LA VELLA GUITARRA
Quim Xena
Sons, Girona, 2011 |
|
|
ALBUM DE HABANERAS
X. Montsalvatge, J.M. Prim, N. Luján
Edicions Omega, Barcelona, 1988 |
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
 |
|
JOSÉ LUIS ORTEGA MONASTERIO
Músic i compositor
Militar |
Mutriku, 1918
Barcelona, 2004
|
|
|
Fou un gran entusiasta, músic i compositor de quaranta nou peces, de les quals vint-i-nou són havaneres, on hi figura la més emblemàtica de totes, "El meu avi", convertida ja en tot un referent i que forma part del patrimoni cultural de Catalunya.
Nascut en un entorn familiar militar, però en un àmbit i població marinera, Ortega Monasterio va néixer el 8 d'agost de 1918 en la guipuscoana població costera de Mutriku, en la comarca del Baix Deba, als peus del mar cantàbric.
|
Mutriku (Guipúskoa/Pais Basc) el seu lloc
de neixament, arran del mar.
|
La família estava formada per 8 germans, els quals van quedar orfes de pare i mare, fet que va comportar la disgregació familiar, ja que foren repartit per diferents poblacions espanyoles en diferents ambients familiars parents. Ell va fou enviat a viure amb unes oncles per part de mare que residien a Palol d'Onyar, en el municipi de Quart.
La proximitat de Girona, li va permetre entrar en contacte i formar part d'ambients musicals, d'aquesta manera fou component del cor de la catedral i assistí a classes de música i piano amb mossèn Francesc Geli i Tarres (1916-1988), canonge i organista de la catedral de Girona, director de l'Escola Cantorum del seminari i, que posteriorment seria sotsdirector del Conservatori Isaac Albéniz de Girona.
|
Palol d'Onyar (Quart) el poble on va venir a
viure als 7 anys, l'Ortega Monasterio
|
En aquest període s'inicia a l'estudi de la guitarra assistint a classes amb el mestre Piferrer i després amb el mestre Perich. Amb diversos components de la família Perich, formarien un grup per a cantar havaneres, "Los Gringos". Aquest ambient musical gironí va continuar fins que s'inicia la Guerra Civil (1936-1939), que arran de l'afusellament d'un seu germà i l'empresonament de les seves ties, va passar la frontera cap el bàndol nacional.
Acabada la guerra amb 21 anys, entra en l'acadèmia militar de Saragossa on surt amb el grau de tinent, essent destinat a Jaca. Allà forma part del regiment d'alta muntanya, però sense deixar de banda mai la música, on hi funda un grup musical i a més va compondre l'himne de Jaca.
En aquesta població va conèixer la seva dona, s'hi va casar i on hi van néixer cinc dels seus sis fills, a més, deixa la carrera militar i es dedica a la música, on organitza festivals i toca el piano amb la orquestra Macola de la població aragonesa.
|
Estatua dedicada a Ortega Monasterio en el Parc de l'Estany a Puigcerdà
|
En el moment que li correspon l'ascens a capità, retorna a l'exèrcit, però és destinat a Puigcerdà, a la Guardia Civil, per la formació d'un grup de salvament. Anys després, ascendit a comandant és enviat a Maó, Menorca. D'aquesta manera retorna al mar i s'adapta amb plenitud en els ambients mariners menorquins.
Es en aquest període que fortament compromés amb la música guanya "L'Ala d'Or" a l'any 1963 per la seva cançó guanyadora "Adiós a la isla" cantada per Magda Sintes i presentada en el Festival d'Alaior i, aconseguit "L'Ala d'Argent" en el mateix festival a l'any següent.
|
"Adiós a la isla" d'Ortega Monasterio i primer premi del Festival d'Alaior a Menorca
|
A l'any 1964, s'apropa més a la Costa Brava a través de substituir un amic seu comandant que deixava el càrrec de cap de la Defensa Pasiva de la Costa Brava a Palamós. De fet fou un destí militar que només exercia els caps de setmana, ja que la resta estava a Barcelona involucrat en tasques musicals com a professor en l'acadèmia Granados.
L'arribada a Palamós va significar un pas històricament molt important, ja que va entrar de ple en el món de l'havanera i la música marinera en general. Fou l'època en que funda el grup d'havaneres "Cavall Bernat". El grup d'havaneres original estava format per cinc components: En José Luis, en Francesc Ortega Monasterio, conegut com "Patxi" però també com "Paco", un entusiasta de l'aviació i funcionari de l'Ajuntament de Girona, en Rafa Ortega, fill d'en José Luis, en Juan Maria, fill d'en Paco Ortega i Rafael Pujol.
|
Mostra del cartell del Vè Festival de
la
Canço Marinera de Palamós
|
A l'any 1967 conjuntament amb altres companys, fou un dels impulsors de la "Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell" i després a l'any 1972, seria un dels fundadors conjuntament amb Evarist Puig i Joaquim Simó del "Festival de Cançó Marinera de Palamós" que a partir de l'any 1981 passaria a dir-se "Mostra de l'Havanera Catalana de Palamós" que es continua celebrant en el parc de l'Arbreda de Palamós, organitzat per l'Agrupació Sardanística Costa Brava".
En aquest període és quan neix l'havanera més famosa de totes, "El meu Avi". Ortega Monasterio era un assidu assistent a les tertúlies i cantades a la taverna "Xivarri" del carrer de la Roda a Palamós, i com ell mateix explica, aquesta emblemàtica havanera, que mai hauria pensat pogués arribar tan lluny, la va composar en quatre hores, en una tarda de tramuntana el febrer de 1968 al piano de la taverna "Xivarri".
Curiosament, en un principi fou criticada per catalans amants de l'havanera que deien que una bona havanera havia d'ésser escrita en castellà, fet que Ortega desmentia ja que ja en el segle XIX hi havia havaneres amb lletra en català.
|
El vapor "Montserrat" dit popularment com
"El Català" una part de l'origen de la lletra
de la cançó "El meu avi"
|
"El meu avi" és una havanera basada en part en fets reals. El "Català" era el nom popular que rebia el vapor correu "Montserrat" que havia estat un vaixell mercant alemany dit "Dania" i que li fou canviat el nom quan a l'any 1895 l'empresa CTE (Compañia Transatlàntica Española) el va comprar, i era conegut com "El Catalán" perquè feina la ruta marítima regular entre Barcelona i Santiago de Cuba. A l'any 1898 l'armada espanyola el va requisar i el va armar com a vaixell de guerra.
|
Partitura de "El meu avi"
|
El "Avi" era el seu avi matern que segons explicava havia estat un mariner del "Montserrat", un vaixell del qual Ortega Monasterio va quedar fascinat del seu capità, Manuel Deschamps Martínez (A Coruña,1853 - Barcelona, 1923), que en diferents ocasions va burlar la flota i bloqueig de l'illa per part dels americans, basant-se en la seva perícia i velocitat de " El Catalán" que era un vaixell més veloç que els de l'armada americana, la US Navy.
Una de les gestes que el va fer més conegut, fou la burla del boqueix de l'illa de Cuba per part dels "piratas yanquis", podent desembarcar tropes i armament espanyol a la ciutat cubana de Cienfuegos.
|
Típica imatge de la Cantada d'havaneres
a Calella de Palafrugell
|
"El meu avi" fou cantada en públic per primera vegada pel grup "Cavall Bernat" en la Cantada d'Havaneres de Calella, de l'1 de juliol de 1972, la segona en el mes de setembre del mateix any al "Lloid's" de Roses i la tercera ocasió a Banyoles. A partir d'aquí, la quantitat que aquesta havanera ha estat interpretada, ja es fa del tot incalculable.
En plena efervescència musical a Palamós i entorns, ja que vivia a Platja d'Aro, Ortega Monasterio, es veu obligat si vol continuar a l'exèrcit a retornar a Jaca, amb el grau de tinent coronel. D'aquesta manera va retornar a la població pirenaica de Jaca a l'any 1973, però per poc temps, ja que el 1975 seria processat i empresonat a la presó militar del castell de Santa Caterina de Cadis, per pertànyer a la UMD (Unión Militar Democrática), un moviment militar clandestí que encapçalat pel comandant d'enginyers Juli Busquets Bragulat (Barcelona,1932 - 2001) i altres, pretenia la democratització de l'exèrcit franquista.
|
Presó-castell militar de Santa Caterina a Cadis, on Ortega Monasterio va estar recluit durant sis meos (1975-1976) per haver defensat la democratització de l'exércit
|
Amb l'amnistia de 1976, ja mor el dictador Franco, retorna a la vida civil, però és expulsat de l'exèrcit, com els altres militars de la UMD. Però com diu la dita "No hay mal que por bien no venga", aquest fet el va obligar a viure de la música, i de fet donada la seva passió, gaudir-ne d'ella i del món que l'envolta.
Després de vuit anys separat de l'exèrcit, guanya el litigi per la seva reincorporació i honor que li havia estat retirat, simplement pel fet de demanar un estament castrense més demòcrata i d'acord amb els nous temps; però malgrat tot, amb la sentència favorable per part de l'Audiència Nacional al seu favor, la seva incorporació no fou plena, ja que ja tenia 65 anys i per tant, la seva professió havia de passar a millor vida, per poder dedicar la resta dels seus dies, a la seva gran passió musical.
Ortega Monasterio, va morir a Barcelona el 18 de gener de 2014, havent rebut en vida homenatges, reconeixements i estimada de molta gent, com la Creu de Sant Jordi a l'any 1999 o el càlid homenatge a Calella, o disposar d'estàtues en el seu honor a Puigcerdà i Platja d'Aro. Tota la seva obra musical està dipositada a la Fundació Ernest Morató de Palafrugell. |
|
|
|
|
 |
|
MÉTODO FÁCIL DE GUITARRA
José Luis Ortega Monasterio
Editorial Alas, Barcelona , 1995 |
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
 |
|
CARLES SENTÍS I ANFRUNS
Periodista i escriptor |
Barcelona, 1911 - 2011
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
